Crítica Oklahoma a EnPlatea

Crítica d'Oklahoma a EnPlatea

Molt feliços amb la crítica escrita per en Fernando Solla per a EnPlatea.


Enllaç a la crítica


El gran teatre del món


El Grec Festival de Barcelona serveix de marc de celebració del 15è aniversari de Dei Furbi. Amb Oklahoma, la companyia dóna un gran pas en la seva capacitat per plasmar la seva particular visió teatral mitjançant la priorització de l'intèrpret com a motor creatiu. Un espectacle tan inusual com inspirat que diverteix a través de la reflexió escènica.


Kafka, Carroll, Pirandello i Calderón. Autors evocats i situats com a font d'inspiració. No tant la seva personalitat com algunes obres concretes de la seva trajectòria. Una barreja que pot sorprendre però que en cap moment es converteix en catàleg o caprici. Gemma Beltrán ha embastat una dramatúrgia pluscuamperfecta en la que les referències s'evidencien sempre mitjançant el material creat per a l'ocasió. Tant o més la investigació i immersió en la vesant teatral com a reflex de la inquietud vital de l'actor i del ser humà. La configuració de la realitat a través de la ficció i viceversa. Com ens convertim en personatges de nosaltres mateixos quan ens mostrem al món. La il·lusió de la feina com a garantia de la possibilitat del ser. Una feina delicada i hàbil i totalment rotund l'èxit d'inclusió multidisciplinar.

Text, moviment i cant. Tot perfectament integrat i convertit en un nou gènere. El gènere Dei Furbi. Els arrenjaments musicals de Paco Viciana han versionat les cançons seleccionades fins a reduir-les a un únic instrument: la veu dels intèrprets. Això ha permès que la part musical convisqui tan feliçment amb el text i el moviment, la col·locació de la veu i dels cossos. Inestimable l'assessorament corporal de Moreno Bernandi que es mostra de nou com un gran dramaturg del moviment agermanat amb la paraula.


En aquest terreny, la feina dels tres intèrprets resulta excepcional. Ells recullen el testimoni i essència de la proposta a la vegada que es converteixen en material d'estudi i intèrprets de sí mateixos. Molt interessant la feina vocal en quan al volum dels parlaments i rèpliques, més alt o més baix en comunió amb la idea i la il·lusió de distància (física o mental) que es vulgui mostrar en cada moment. El domini i entrega de tots ells catapulta a Oklahoma al lloc privilegiat que ocupa dins la nostra cartellera.

Els tres dominen les “tres” disciplines però cadascú ho fa a la seva manera. Toni Viñals sorprèn en la seva feina corporal i sap aprofitar la seva peculiar dicció per a jugar amb les reminiscències de la comèdia de l'art (segell de la casa). Anna Alborch mostra una comicitat indestructible (la seva interpretació de “Soave sia il vento” de Mozart és impresionant). A la vegada, Robert González ens conquereix amb la veritat que transmet a cada pas, col·locant cos, veu i mirada sempre en el lloc precís i en el moment oportú. Gran feina individual i de conjunt.


El particular i molt original i dúctil l'espai escènic (i vestuari) de Beltran i Ramon Ivars acaben d'arrodonir la proposta. En combinació amb la il·luminació de David Bofarull, afavoreix que els intèrprets siguin el centre d'atenció i creació a la vegada que disparen la nostra imaginació per a delimitar espais i llocs, reflectint o evidenciant d'alguna manera la seva faceta interior. Llocs recòndits i mentals. Gran feina alegòrica. Material, textures, teles i lluminària que progressivament van evidenciant la seva presència fins arribar a un final tan adequat com estèticament revelador.


Finalment, és molt lloable no només la intenció sinó també el resultat aconseguit amb Oklahoma. De manera gens acomodatícia, Gemma Beltran ha sabut captar l'essència dels seus anteriors treballs per a extreure l'aprenentatge assumit després de tots ells i transformar-lo en una genuina peça teatral. A la vegada reflex i validació d'una manera d'entendre, viure i participar de les arts escèniques totalment inclusiva. És curiós com una peça que indaga tant en les motivacions i l'essència de l'intèrpret convertit en personatge sap captar l'atenció auditiva i visual de l'espectador i fer-lo partícep de la vesant intrínseca de l'assumpte en tot moment. Diversió i reflexió que es donen la mà fins a maximitzar el valor de l'experiència (i l'assistència) teatral.




Muy felices con la crítica escrita por Fernando Solla para EnPlatea.


Enlace a la crítica


El gran teatro del mundo

El Grec Festival de Barcelona sirve de marco de celebración del 15º aniversario de Dei Furbi. Con Oklahoma, la compañía de un gran paso en su capacidad para plasmar su particular visión teatral a través de la priorización del intérprete como motor creativo. Un espectáculo tan inusual como inspirado que divierte a través de la reflexión escénica.


Kafka, Carroll, Pirandello y Calderón. Autores evocados y situados como fuente de inspiración. No tanto su personalidad como algunas obras concretas de su trayectoria. Una mezcolanza que puede sorprender pero que en ningún momento se convierte en catálogo o capricho. Gemma Beltrán ha hilvanado una dramaturgia pluscuamperfecta en la que las referencias se evidencian siempre a través del material creado para la ocasión. Tanto o más la investigación e inmersión en la vertiente teatral como reflejo de la inquietud vital del actor y del ser humano. La configuración de la realidad a través de la ficción y viceversa. Cómo nos convertimos en personajes de nosotros mismos cuando nos mostramos al mundo. La ilusión del trabajo como garantía de la posibilidad del ser. Un trabajo delicado y hábil y totalmente rotundo el éxito de inclusión multidisciplinar.


Texto, movimiento y canto. Todo perfectamente integrado y convertido en un nuevo género. El género Dei Furbi. Los arreglos musicales de Paco Viciana han versionado las canciones seleccionadas hasta reducirlas a un único instrumento: la voz de los intérpretes. Eso ha permitido que la parte musical conviva tan felizmente con el texto y el movimiento, la colocación de la voz y de los cuerpos. Inestimable el asesoramiento corporal de Moreno Bernandi que se muestra de nuevo como un gran dramaturgo del movimiento hermanado con la palabra.


En este terreno, el trabajo de los tres intérpretes resulta excepcional. Ellos recogen el testigo y esencia de la propuesta a la vez que se convierten en material de estudio e intérpretes de sí mismos. Muy interesante el trabajo vocal en cuanto al volumen de los parlamentes y réplicas, más alto o más bajo en comunión con la idea e ilusión de distancia (física o mental) que se quiera mostrar en cada momento. El dominio y entrega de todos ellos catapulta a Oklahoma al lugar privilegiado que ocupa dentro de nuestra cartelera.


Los tres dominan las “tres” disciplinas pero cada uno lo hace a su manera. Toni Viñals sorprende en su trabajo corporal y sabe aprovechar su peculiar dicción para jugar con las reminiscencias de la comedia del arte (sello de la casa). Anna Alborch muestra una comicidad indestructible (su interpretación de “Soave sia il vento” de Mozart es impresionante). A su vez, Robert González nos conquista con la verdad que transmite a cada paso, colocando cuerpo, voz y mirada siempre en el lugar preciso y en el momento oportuno. Gran trabajo individual y de conjunto.


El particular y muy original y dúctil espacio escénico (y vestuario) de Beltran y Ramon Ivars terminan de redondear la propuesta. En combinación con la iluminación de David Bofarull, favorece que los intérpretes sean el centro de atención y creación a la vez que disparan nuestra imaginación para delimitar espacios y lugares, reflejando o evidenciando de algún modo su faceta interior. Lugares recónditos y mentales. Gran trabajo alegórico. Material, texturas, telas y luminaria que progresivamente van evidenciando su presencia hasta llegar a un final tan adecuado como estéticamente revelador.


Finalmente, es muy loable no sólo la intención sino también el resultado conseguido con Oklahoma. De manera nada acomodaticia, Gemma Beltran ha sabido captar la esencia de sus anteriores trabajos para extraer el aprendizaje asumido tras todos ellos y transformarlo en una genuina pieza teatral. A la vez reflejo y validación de una manera de entender, vivir y participar de las artes escénicas totalmente inclusiva. Es curioso cómo una pieza que indaga tanto en las motivaciones y la esencia del intérprete convertido en personaje sabe captar la atención auditiva y visual del espectador y hacerle partícipe de la vertiente intrínseca del asunto en todo momento. Diversión y reflexión que se dan la mano hasta maximizar el valor de la experiencia (y la asistencia) teatral.