Dei Furbi

Recomana - per Jordi Bordes

Oklahoma al Recomana.cat per Jordi Bordes

Molt i molt contents de compartir una crítica més.

Enllaç a la crítica

Enginyós, surrealista, lúdic i afinat: Dei Furbi és garantia absoluta

El nou treball de Dei Furbi és una alenada d'aire fresc. Des de la buidor, aparentment en un noespai i un notemps, tres personatges (o tres ànimes, o tres escarabats?) expressen les seves obsessions, es repeteixen com un peix desmemoriat dins d'un aquari i espigolen autors d'universos ben diferents i allunyats en el temps com són Kafka, (Metamorfosi i també El teatre d'Oklahoma) Calderón de la Barca (La vida es sueño) o Pirandello (Sis personatges en cerca d'autor). Dei Furbi té un llenguatge fluïd, sempre amb el joc de paraules, el gust pel cant a cappella i un moviment enigmàtic. Eviten tant com poden construir un personatge. i, per això, els hi lliga tant bé el drama del Gregor, que es transforma en insecte, o deixar-se perdre en els versos conegudíssims de Calderón (obvien citar El gran teatro del mundo, possiblement, perquè trepitjaria el conte fantasiós de Kafka). És un viatge d'humor que aixeca somriures, un punt d'enveja (què es van prendre el dia que van trobar la cançó dels estupefaents?) i molta admiració per la dificultat interpretativa. És un equilibri constant entre un text dit  sense massa intenció volgudament, un moviment que insinua i un cant ben modulat i en el que no es pot perdre la respiració. Perfum intens surrealista.

El resultat és una peça enigmàticament divertida, un malson que acaba bé. Que reconcilia l'artista i que convida el públic a ser-hi i a descobrir la trama i l'ordit de la dramatúrgia. Potser no hi ha la paradoxa d'Asufre, segurament la més esbojarrada i alhora desesperada, però manté el to amb dignitat. Dei Furbi  abandona Mozart (anteiorment havia interpretat La flauta màgica i posteriorment Trilogia Mozart).

Deien els membres de la companyia que els seus espectacles van guanyant gags a mida que s'allarga la temporada i que troben acudits en els viatges cap a les funcions de bolos. Doncs, sembla que deuen haver voltat prou perquè els equívocs fonètics són constants i dits ingènuament, sense voler forçar el riure: del tius, "Vaig bé per anar a Oklahoma?", "O clar, home", respon l'altre. és només sun exemple d'un text trufat de gags que no estiren per fer-ne una segona lectura (com sí que realitza sovint Jordi Oriol, per exemple, o com feien els Accidents polipoètics). 

Per últim, l'espai. Els artistes es moouen en lloc blanc amb unes diagonals. La il·luminació els emmarca i descobreix nous jocs perquè, sense moure's del lloc, sembla que travessin per un infernal de portes, de carreteres que porten al càsting d'aquest teatre màgic. No us la perdeu. A Barcelona, o quan facin gira per Catalunya.


 
Muy contentos de compartir una crítica más

Ingenioso, surrealista, lúdico y afinado: Dei Furbi es garantía absoluta

El nuevo trabajo de Dei Furbi es una alanada de aire fresco. Desde el vacío, aparentemente en un noespacio y un notiempo, tres personajes (o tres almas, o tres escarabajos?) expresan sus obsesiones, se repiten como un pez desmemoriado dentro de un acuario y espigan autores de universos muy diferentes y alejados en el tiempo como Kafka, (Metamorfosis y también El teatro de Oklahoma) Calderón de la Barca (La vida es sueño) o Pirandello (Seis personajes en busca de autor). Dei Furbi tiene un lenguaje fluido, siempre con el juego de palabras, el gusto por el canto a cappella y un movimiento enigmático. Evitan tanto como pueden construir un personaje, y, por eso, les cuadra tan bien el drama de Gregor, que se transforma en insecto, o dejarse perder en los versos conocidísimos de Calderón (obvian citar El gran teatro del mundo, posiblemente, porque pisaría el cuento fantasioso de Kafka). Es un viaje de humor que levanta sonrisas, un punto de envidia (¿qué se tomaron el dia que encontraron la canción de los estupefacientes?) y mucha admiración por la dificultad interpretativa. Es un equilibrio constante entre un texto dicho sin demasiada intención de forma intencionada, un movimiento que insinúa y un canto bien modulado y en el que no se puede perder la respiración. Perfume intenso surrealista.

El resultado es una pieza enigmáticamente divertida, una pesadilla que acaba bien. Que reconcilia al artista y que invita al público a estar y a descubrir la trama y la urdimbre de la dramatúrgia. Quizá no hay la paradoja de Asufre, seguramente la más alocada y a la vez desesperada, pero mantiene el tono con dignidad. Dei Furbi abandona Mozart (anteriormente había interpretado La flauta mágica y posteriormente Trilogía Mozart).

Decían los miembros de la compañía que sus espectáculos van ganando gags a medida que se alarga la temporada y que encuentran chistes en los viajes hacia las funciones de bolos. Pues, parece que deben haber girado suficiente porque los equívocos fonéticos son constantes y dichos ingenuamente, sin querer forzar la risa: del tipo, "Vaig bé per anar a Oklahoma?", "O clar, home", responde el otro. Es sólo un ejemplo de un texto trufado de gags que no estiran para hacer una segunda lectura (como sí que realiza a menudo Jordi Oriol, por ejemplo, o como hacían los Accidentes polipoéticos).

Por último, el espacio. Los artistas se mueven en un suelo blanco con unas diagonales. La iluminación los enmarca y descubre nuevos juegos porque, sin moverse del sitio, parece que atraviesen por un infernal de puertas, de carreteras que llevan al cásting de este teatro mágico. No os la perdáis. En Barcelona, o cuando hagan gira por Cataluña.

 

Menu Footer